- Aproximació a la història de Calp -

L’Institut d´Estudis Calpins ens proporciona el següent text, sent una breu aproximació a la història de Calp, des dels temps dels Íbers fins a l'actualitat.

No obstant això, existeixen moltes publicacions relatives a Calp i a la seua història, moltes de les quals es poden consultar en la Biblioteca Municipal Joanot Martorell, situada en la 1a planta de la Casa de Cultura Jaume Pastor i Fluixà, i es poden també adquirir en l’Oficina d'Atenció al Ciutadà (OAC), en la planta baixa de l'Ajuntament de Calp.

 

Calp: Els prestigiosos filòlegs J. Coromines i M. Sanchis Guarner afirmen que Calp és un topònim amb etimologia fenícia, i parlen d'origen prerromà.

Els íbers a Calp:

Les comunitats del Bronze Valencià van experimentar un desenvolupament social profund, en gran part gràcies a l'intercanvi mercantil i cultural amb navegants de les grans civilitzacions mediterrànies. Del seu resultat va sorgir la cultura ibèrica.

Els assentaments íbers de Calp corresponen als segles V - I a. C. Hi ha constatats quatre: un en la falda del vessant oriental d’Oltà, un altre en l’Empedrola, un tercer en el Castellet del Mascarat, i finalment en Ifac, que havia de ser el principal nucli de població, ja que per a la construcció dels “oppida” (assentaments poblacionals fortificats) escollien pujols o penyes elevades cercant en l'altura la defensa natural i el domini visual.

Els íbers contestans –eren els que ocupaven la major part de les actuals comarques valencianes– van anar canviant la seua forma de vida i les relacions socials, acceptant les innovacions i influxos forans de comerciants fenicis i grecs. Les seues manifestacions culturals foren molt riques i variades. Calp es trobava en l'epicentre geogràfic.

Íbers romanitzats:

Les poblacions íberes van començar a romanitzarse mitjançant un procés de transformació cultural, que va ser iniciat per la participació de les elits indígenes en les noves estructures de poder, i que va acabar amb la inserció de tota la població en els models socioeconòmics, polítics i culturals romans. Es tracta d'un procés d'aculturació conegut com a romanització, que s'explica per la convivència de les cultures indígena i romana fins que l'hegemonia cultural de Roma va acabar per imposar-se. Tal vegada la substitució final de les llengües autòctones pel llatí siga una de les conseqüències més evidents d'aquell canvi cultural.

Els romans:

La costa calpina fou el lloc triat pels romans locals per a situar un vicus (complex residencial construït durant les primeres centúries de la nostra era). El lloc escollit no és ni molt menys casual. Es va cercar un lloc enclavat en una bella badia, amb vistes espectaculars i roca fàcil de tallar.

Piscinae:

Les instal·lacions estaven dedicades a proveir peix fresc als habitants del complex urbà. Aquest tipus de vivers (piscinae) estaven especialitzats en la piscicultura intensiva. Les compartimentacions albergaven peixos de diferents espècies i grandàries. Els canals asseguraven una constant comunicació amb la mar, essencial per a mantenir una estabilitat de la temperatura i salinitat de l'aigua.

Els Banys de la Reina:

El pati de l'immoble principal del complex dels Banys de la Reina està pavimentat amb un mosaic circular de tessel·les blanques i negres. Les dependències estaven pavimentades en marbres de diverses qualitats i procedències. El sòl de la sala octogonal estava fet amb lloses de diferents grandàries i colors per a compondre les figures geomètriques d'animals o humanes (opus sectile). El triclinium estava decorat amb més varietat de marbres de colors i de procedències tan llunyanes com de la península Itàlica, de Anatòlia, del Peloponés i del nord-oest d'Àfrica.

Els paviments d'algunes habitacions són autèntiques joies d'art. Entre elles cal destacar una amb motius figurats, que representen una planta que dóna fruits que són arreplegats en cistelles.

En la part més propera a la costa es trobava l'edifici destinat a serveis termals. Les termes eren un lloc de trobada en la vida social romana, que servien, a més de per a banyar-se, per a fer gimnàstica i gaudir dels massatges, per a fer negocis, relaxar-se, etc.

Producció vinícola:

La major part de la terra que els romans dedicaven a l'explotació agrícola la destinaven a la trilogia mediterrània, -cereal, vinya i olivera- destacant sobretot els vinyers.

L'ocàs de Roma:

A la fi del segle V el poderós Imperi Romà s'enfonsa políticament. Uns cent anys abans un poble germànic penetra en ell: els visigots. No eren molt nombrosos, però la seua cultura bèl·lica els va proporcionar un regne propi que abastava gran part de l'Europa Occidental, encara que van haver de disputar el sud d'Hispània amb el poder emergent de Bizanci.

Els bizantins:

Durant el regnat de Justinià I, l'Imperi bizantí (Estat que es va constituir en la part oriental de l'Imperi romà) es va estendre i va arribar al sud-est de la Península Ibèrica. El territori calpí, amb el seu estratègic Penyal d’Ifac, també va caure en la seua òrbita. En la part alta de la vessant nord del Penyal d’Ifac existeixen vestigis d'una torre de vigilància construïda en el segle VI per militars bizantins. Es creu que el seu objectiu fou protegir la població local dels atacs dels visigots, súbdits del rei Leovigild de Toledo.

Els visigots:

El rei Leovigild va conquistar València el 570 i Suintila va expulsar els últims bizantins l'any 630. Els experts han deduït que aquestes terres estaven poc cristianitzades i, anys més tard, els musulmans es trobarien amb una població autòctona bàsicament pagana. Aquesta suposició naix davant el silenci documental. Però, en canvi, en el jaciment dels Banys de la Reina s'ha realitzat una troballa de gran interés: una bassa amb forma de creu grega que s'ha interpretat com un baptisteri de la primera època cristiana.

Els musulmans:

L'any 711 les tropes musulmanes vencen a les hosts visigodes en la batalla de Guadalete. La conquesta definitiva de la Península Ibèrica la conclou Abd al-Rahman I en només tres anys. La inestimable ajuda de la minoria jueva i la connivència del poble va provocar que pràcticament la totalitat dels territoris quedaren sota el domini musulmà.

Kalp:

Els indígenes –ja arabitzats i islamitzats– cridaven a aquest lloc Kalp (així apareix en Yaqut al-Hamawi) Són els musulmans els primers que deixen constància escrita del topònim del lloc.

L’alqueria:

La unitat bàsica d'organització rural era l’alqueria. I l'agrupació de diversos nuclis d'aquest tipus conformaven el districte castral, en el qual la aljama s'encarregava de l'organització social i administrativa. Els habitants d'aquestes comunitats rurals emparentades es dedicaven majoritàriament a les activitats agropecuàries i artesanals. En les zones de secà, com és el cas de Calp, plantaven oliveres, ordi, blat, figueres, etcètera, però també existien xicotetes hortes pròximes a fonts i a basses.

El Castell de Kalb:

L'element estructurador i vertebrador del paisatge rural estava constituït per una xarxa de castells anomenat husun. Aquestes fortificacions i cap de districte eren centres socials, polítics i administratius. Però també tenien la seua importància defensiva. El de Calp estava en el Mascarat.

El hisin (castell en singular) estava constituït per un conjunt d’alqueries. El castell de Kalb era el terme que comprenia les alqueries –denominat en àrab hisn− de Calp, Benissa, Teulada i Senija (entre altres poblacions de menor importància com: Lleus, Benimarraig, Beniasner, Paratella, Llanes, Canor, Albinyent, Benimussa, Benimallunt, Alcanuta, etc.)

Ibn Dihya:

El calpí Ibn Dihya al-Kalbi (1149-1235) es va dedicar, des de ben jove, a l'estudi jurídic i religiós, i va arribar a ser cadí (jutge) a Daniya (actual Dénia). A la fi del segle XII va acudir en peregrinació a la Meca i va ser nomenat president d'una acadèmia de tradicions profètiques al Caire.

La Taifa de Dénia:

L'any 1010 l'eslau arabitzat Muyahid al-Amiri va crear la Taifa de Daniya (Dénia) després de la desintegració del Califat de Còrdova. Kalb (Calp), com a molts altres pobles de les actuals comarques de les Marines Alta i Baixa, va formar part d'aquesta Taifa (regne) fins a l'arribada dels almoràvits. La seua ciutat, Daniya, es va convertir en una potència marítima i comercial, que va arribar a tenir casa de la moneda pròpia que va encunyar moneda des de principis del segle XI fins a l'època almohade.

L'inici de la conquesta de València:

Entre 1232 i 1233 es reuneixen en la ciutat aragonesa d'Alcanyís el mestre de l'ordre de l'Hospital, Hugo de Forcalquier i el cavaller aragonés Blasco de Alagón amb el rei Jaume I. Allí es va parlar de la possibilitat de conquistar la rica i fèrtil terra del Mediterrani peninsular. La corona catalanoaragonesa augmentava així els seus dominis i els seus recursos econòmics.

València. Un Nou Regne:

El rei Jaume I va convocar Corts generals a Montsó, i al febrer de l'any següent el papa Gregori IX va promulgar una butlla que atorgava la condició de “croada” a la conquesta valenciana. S'iniciava així el tan desitjat objectiu de la presa de València fins al riu Xúquer. El 1238 entrava a Madina Balansiya (València), i set anys després arribava fins a Biar.

L'avanç de l'expansió catalanoaragonesa:

Fou durant la tercera expedició militar organitzada pel monarca per a la conquesta de les ciutats musulmanes de Xàtiva i Dénia i els seus territoris d'influència, fins a l'establiment d'una frontera amb el regne de Múrcia, quan Bernat Abella, capità del senyor Carrós, va aconseguir la capitulació de Calp a l'estiu de 1244. Des de llavors el territori calpí va pertànyer al regne cristià de València, i Carrós, funcionari reial, fou l'encarregat d'organitzar-lo i administrar-lo.

La llengua:

El valencià (o català) va ser implantat en el territori valencià pels colons catalans que es van establir en terres valencianes després de la conquesta feudal. Aquests cristians procedien de la zona occidental de l'actual Catalunya, majoritàriament del comtat d'Urgell.

Els conquistats:

Els musulmans, als quals se'ls permetia viure entre els colons nouvinguts sense mudar de religió –ara se'ls denomina mudèjars–, vivien en les alqueries i en els ravals extramurs: les moreries. La permanència de famílies musulmanes responia a l'objectiu d'assegurar-se mà d'obra en condicions de treballar els camps dels senyors cristians. A més, eren una important font d'ingressos –en espècie o en moneda– per a la renda feudal de la monarquia i dels senyors, laics o eclesiàstics, circumstància que va generar una forta competència entre ells per a aconseguir atraure nous vassalls mudèjars.

València: un regne:

El rei Jaume I va convertir el territori conquistat en un regne privatiu dins de la Corona Reial d'Aragó. El va dotar de Furs, és a dir, lleis per al seu govern, i va deixar escrit que tots els monarques successors estarien obligats a respectar-los en les Corts, organisme legislatiu i de control de l'actuació del rei que basava el seu poder en els tres estaments propis de l'Edat Mitjana: el braç militar, el braç eclesiàstic i el braç reial.

Terra de Senyoriu:

En 1286 el terme del castell de Calp va deixar de formar part del patrimoni reial i es va convertir en terra de senyoriu (patrimoni senyorial). El seu primer senyor va ser el català Jaspert de Castellnou.

Els colons cristians es van concentrar en el terme del castell de Calp que comprenia tres nuclis importants: Calp, Benissa i Teulada, situació que portaria finalment a la fragmentació de l'antic territori conjunt en tres termes municipals diferenciats. Una divisió –feta pel pare de Ausiàs March en el 1386– que no impedirà que la història dels tres pobles haja continuat sent, en gran manera, una història comuna, compartida, sobretot pel que fa als senyors que els han posseït, des del vescomte Jaspert de Castellnou, els Llúria, els ducs de Gandia i la família Palafox.

La Pobla medieval d’Ifac:

Amb la finalitat d'ocupar zones estratègiques, el 8 d'abril de 1282 el rei Pere III d'Aragó va ordenar construir una població fortificada en el Penyal d’Ifac. Sembla que aquest intent de colonització va fracassar, i no és fins al 1298 quan l'almirall Roger de Llúria sol·licita un permís reial per a construir en Ifac una pobla protegida amb sòlides muralles.

Durant la Guerra dels Peres, més concretament el 1359, la Pobla d’Ifac va ser atacada i destruïda per castellans i genovesos. Després d'açò, la inseguretat del lloc va fer que algunes famílies que allí vivien es marxaren a Benissa i a Teulada.

Segle d'Or Valencià:

El segle XV va ser esplendorós a nivell de producció cultural al País Valencià. València, capital econòmica i mercantil del regne, es va convertir en la ciutat més dinàmica de la corona. Naixia el Segle d'Or valencià. El segon rei de la dinastia Trastàmara, Alfons el Magnànim (1416 i 1458), va dirigir una política d'expansió mediterrània de signe clarament imperialista. L'expansió comercial i militar pel Mediterrani va afavorir la penetració d'idees i de costums moderns en el regne de València. Militars, gent de la cort i mercaders que anaven a la cort napolitana del rei Alfons van importar l'art, la literatura i la forma de vida pròpies del Renaixement.

L'Edat Moderna:

El País Valencià va evolucionar cap a un regne de senyors feudals i d'oligarquies comercials, però també de camperols lliures, de moriscs i de cristians vells. El XVII va ser un segle convuls, esguitat de conflictes socials. Accions corsàries i pirates en el litoral van ser un autèntic malson. Però els calpins es fan forts dins de les seues muralles i se sobreposen a cada adversitat que se'ls presenta, condicionant el seu caràcter i forjant la seua personalitat.

La Germania:

El rei Carles I va decidir anar-se’n a Aquisgrà (1520) per a ser coronat emperador del Sacre Imperi Romà Germànic, amb el nom de Carles V, sense convocar les Corts Valencianes. Aquesta actuació del monarca va ser interpretada com una ofensa per la classe dirigent valenciana. El descontent va anar en augment, atiat per la competència de mercaderies estrangeres i el nomenament de virrei de València a un castellà: Diego Hurtado de Mendoza. Alguns gremis d'artesans es van organitzar militarment sota el nom d’agermanats, i pretenien estendre's per tot el regne. Els agermanats més radicals, de clara ideologia antisenyorial, van assaltar palaus nobiliaris i van cremar títols de propietat. Aquest odi a la noblesa es va projectar igualment als mudèjars, perquè aquests constituïen la base econòmica dels senyorius. Els agermanats més extremistes van propugnar la conversió forçada al cristianisme dels musulmans valencians. Des d'aquell moment els nous conversos van ser considerats cristians i se'ls va denominar moriscs o cristians nous de moros.

A l'agost de 1521, els agermanats van passar per les proximitats de Calp. Les autoritats calpines van decidir abraçar la seua causa, però no se sap si per vocació o per a evitar un conflicte. El rei Carles I va declarar fora de la llei la Germania, i Calp, com a poble agermanat, va haver de pagar 600 lliures valencianes de multa.

Les salines:

Les salines eren una important font d'ingressos per a la monarquia, ja que la sal era imprescindible per a la conservació d'aliments. Les salines de Calp van estar dins de la influència recaptatòria de la Corona, excepte en el període de senyoriu.

L'Expulsió dels Moriscs:

Amb el vistiplau de Felip III, el 22 de setembre de 1609 el virrei de València, Luis Carrillo de Toledo, va publicar un decret que ordenava l'expulsió dels moriscs del regne de València. Després de la lectura pregonada d'aquest document en cada població, els moriscs només tenien tres dies per a embarcar des del port de Dénia o Xàbia amb els béns mobles que pogueren transportar, però se'ls prohibia, sota pena de mort, la destrucció de les seues propietats i collites, que havien de passar a les mans dels seus senyors. La decisió va tenir el suport de les classes populars, dels gremis i de l'Església. Calp era un dels principals nuclis de cristians vells de la comarca, i els pocs moriscs que residirien en el terme van patir, com la resta dels moriscs valencians, les conseqüències del decret d'expulsió.

La pirateria:

La pirateria sempre va suposar una amenaça. És en els segles XVI i XVII quan coneix un desenvolupament sense parangó, posant en perill fins al transit marítim. Un dels atacs més coneguts és l'ocorregut el 3 d'agost de 1637, quan van desembarcar sis-cents sarraïns que, emparats per la foscor de la nit, van assaltar les velles muralles de la ciutadella i es van portar a quasi tota la població captiva a Alger. Molts dels captius calpins mai van tornar; van ser obligats a ser vogadors de vaixells pirates o venuts en mercats d'esclaus. Uns altres, amb més sort, van ser alliberats a canvi del pagament del rescat pactat.

Un altre famós atac pirata és el del 22 d'octubre de 1744. Un sentinella del Penyal d’Ifac va donar l'alarma en visualitzar que set galeres berberisques estaven abordant un vaixell català que transportava vi. Al moment van acudir vint calpins en la seua defensa. Com a resposta al desafiament dels calpins, huit-cents pirates van desembarcar de set galeres i van atacar la ciutadella.

Les Muralles de Calp:

L'any 1528 el rei Carles I va ordenar fortificar tots els ports de mar, i dos anys després va ordenar al comte Mélito emmurallar Calp. Els mateixos veïns del terme de Calp formaven i pagaven els cossos de vigilància del litoral. Per açò, per la qüestió de les aportacions, van arribar a l'endeutament i fins i tot a la rivalitat entre els municipis.

Visitador i Custòdia:

Davant la necessitat d'un major control de la xarxa defensiva, es va crear la figura d'un oficial de costa: el visitador, que tenia la missió d'inspeccionar les torres i llocs de vigilància del litoral, com la del Mascarat i la d’Ifac. A més d'aquesta vigilància, en la majoria de les ciutats i viles riberenques existia una milícia, denominada Custòdia, que tenia l'obligació de la defensa del municipi en cas d'un atac pirata. Aquesta solia estar formada pels propis veïns de la localitat.

Segle XVIII:

Alguns autors atribueixen l'expansió econòmica que va experimentar el regne de València durant el segle XVIII als Borbó, però açò no és del tot així, ja que el creixement econòmic s'havia produït en les últimes dècades del segle anterior i es va veure interromput durant els anys de la Guerra de Successió (1701-1714). Després de la batalla d'Almansa, les autoritats borbòniques van iniciar una fèrria castellanització cultural i lingüística, i la llengua dels valencians quedava expel·lida de l'administració i de l'Església. Com deia el rei “per just dret de conquesta”.

Calp, com la majoria de pobles valencians, va abraçar la causa de l'Arxiduc Carles d'Àustria. Amb el triomf dels Borbó, el nostre municipi va patir, també, la repressió borbònica.

L'economia en el XVIII:

En la segona meitat del segle XVIII es va experimentar un creixement continuat, que va portar un considerable augment de la població i de la superfície dedicada al cultiu. El paisatge agrari de Calp estava poblat d'ametlers, però les oliveres, les figueres i els garrofers també van ser importants, així com la producció de raïm de vi i de pansa.

A la fi de segle Calp comptava amb dues almadraves que van arribar a ser de les més productives de tota la costa valenciana.

El sòl pren valor:

El procés d'extensió de la superfície conreada va augmentar la producció gràcies a les grans roturacions. Aquesta circumstància va provocar una considerable pujada de preus, aspecte que va portar un ànsia notable per posseir la major superfície de terra possible. En el secà valencià, com és el cas de Calp, es va continuar la roturació biennal o trienal. Sense tècniques agràries millorades, es va aconseguir la diversificació de cultius; era un clar signe de modernitat, ja que anava més enllà de l’autoconsum. Les roturaciones que es van realitzar a Calp en el segle XVIII es van dur a terme en els vessants d’Oltà i de Toix; era l'única manera de guanyar terra per al cultiu. És llavors quan apareix el fenomen de l’abancalament.

 La Casa Nova:

Durant l'expansió econòmica de Calp, seguint el model de les masies catalanes, en un xicotet serral es va iniciar la construcció de la Casa Nova. Aquesta masia fortificada va ser propietat de la família Feliu de Benissa. A més de ser una casa de cultiu, servia de refugi als camperols en cas d'atac de pirates, bandolers i, sobretot, servia per a protegir-se de les inclemències del temps.

Vies de comunicació:

Les xarxes viàries eren molt dolentes,. Per això les relacions de Calp amb els pobles veïns resultaven bastant difícils. Moltes vegades havien de creuar-se barrancs, secs la majoria de l'any, passar per camins pedregosos i empinats −denominats de ferradura−, posant en perill els carruatges. El camí de Calp a Altea, que passava entre Toix i el Castellet del Mascarat, era molt difícil per ser empinat, pedregós i escarpt, que posava en perill d’espenyar-se a les cavalleries i diligències que passaven per allí.

Guerra del Francès:

Al començament de 1807 les tropes napoleòniques van creuar els Pirineus amb l'excusa d'envair Portugal, però van aprofitar el pas per a ocupar militarment tot el territori peninsular.

El 23 de maig de 1808 es va produir en la ciutat de València un motí popular contra els francesos que va tindre una gran virulència. Els ànims sobreexcitats de les masses populars van conduir a una esgarrifosa matança, dirigida pel canonge Baltasar Calvo, el 6 de juny.

A començaments de 1809 van començar els preparatius per a fer front a un possible atac francés en la comarca de la Marina Alta. Les autoritats militars van decidir concentrar l'artilleria en les places fortes, com era Dénia, però per a aquesta fi havien de desmuntar-se els canons existents en els pobles de la costa per a poder ser traslladats a la capital del Marquesat. Finalment Dénia fou ocupada pacíficament pels francesos i les tropes napoleòniques van avançar cap al sud, però sense lliurar-se dels atacs de guerrilla organitzats per Josep Català, més conegut com el Campaner de Xàbia.

Quatre-cents guerrillers van arribar a fer-se forts a Calp. La matinada del 27 de maig de 1813 l'exèrcit d'ocupació va intentar prendre la vila. Els defensors que es van trobar amb les tropes ocupants van matar a molts soldats gals, entre els quals es trobaven oficials d'alta graduació. El 31 de maig del mateix any van tornar més soldats al municipi amb la intenció d'assetjar-lo. Finalment, els ocupants francesos van ser dispersats, però després d'haver deixat entre els calpins 11 morts i 40 ferits.

Divisió administrativa:

El Reial decret del 30 de novembre de 1833 aprovava una nova divisió administrativa, quedant l'antic regne de València dividit en províncies. Una mesura basada en el centralisme polític, una divisió artificial que pretenia, entre altres coses, despersonalitzar el poble valencià i acabar amb la seua unitat històrica.

Calp, àgora del raïm pansa:

Es va consolidar un model econòmic basat en la pansa. Una agricultura comercial. La comarca de la Marina Alta es va transformar absolutament amb el cultiu de la vinya. El 40% de la població es va traslladar a viure al camp, i l'espai rural va anar poblant-se de riuraus, porxades la missió de les quals consistia a protegir el raïm escaldat de la rosada i de la pluja apilant-la en canyissos. El riurau, que va nàixer com un edifici agrícola, va acabar usant-se com a habitatge temporal. A Calp, per fortuna, encara es conserven algunes d'aquestes construccions.

Crisi i Emigració:

Les males condicions econòmiques i la fil·loxera van motivar que jornalers i xicotets propietaris agrícoles emigraren a la recerca de millors condicions de vida: era una emigració provocada per la crisi de la pansa. Alger, en aquell moment baix domini francés, es va convertir en el principal punt de destinació de l'emigració dels calpins.

El Pont del Mascarat:

A la fi del segle XIX fou inaugurat el pont del Mascarat. El projecte de la carretera es va iniciar en 1844 i els túnels es van obrir en 1868. L'acte degué ser tot un esdeveniment per als calpins, ja que s'acabava amb el problema físic de passar pel Collado per a poder arribar a les comarques més meridionals. I és que la construcció del pont del Mascarat suposava una autèntica obertura de portes, perquè era de vital importància per al desenvolupament econòmic i social de Calp i de les dues Marines, Alta i Baixa.

Els canvis del segle XX:

A començaments del segle XX l'economia valenciana era encara fortament agrícola, però l'arribada de novetats tècniques, la creació d'una xarxa ferroviària i la constitució d'una sèrie d'activitats financeres foren factors que auguraven un procés industrialitzador.

Les eleccions del 12 d'abril de 1931 van portar a la victòria els republicans, i dos dies més tard es va proclamar la Segona República Espanyola. El 9 de desembre les Corts republicanes van promulgar la Constitució més avançada del seu temps.

La Guerra Civil Espanyola:

Calp va quedar en el bàndol republicà durant la Guerra Civil (1936-1939). Es van construir nius de metralladores a la vora del mar per a tallar l'accés al poble i controlar el flux de vehicles. Procedents de Madrid, van arribar a Calp una quinzena de xiquets refugiats que escapaven del front de batalla, sent acollits per algunes famílies calpines. La factura de la guerra fou de 20 joves calpins morts en el front defensant la República, i de 4 mariners metrallats per un hidroavió feixista, conegut com “La Pava”.

El primer Regiment de les Fletxes Negres, compost per soldats espanyols i feixistes italians, van prendre Calp. El 30 de març de 1939 es va substituir el Consell Municipal per un ajuntament provisional. Les noves autoritats municipals prenien possessió dels càrrecs i quedava constituït el primer consistori del nou règim.

El port:

Les obres del port de Calp es van suspendre per l'inici de la guerra civil, però en els anys 1944-45 es van reprendre. Va arribar a Calp una quadrilla de set excombatents republicans que havien patit la repressió franquista complint penes a la presó. Ara gaudien de llibertat, però estaven castigats a no tornar als seus llocs d'origen, és a dir, tenien la condició de desterrats. Després d'una estada treballant per diferents municipis de la Safor i del nord de la Marina Alta, van venir a Calp amb l'objectiu de reiniciar les obres del port. Molts d'ells es van casar a Calp i, per tant, es van convertir en uns calpins més.

L'economia de Calp:

Calp ha sigut tradicionalment una població marinera i agrícola, que produïa ametles, panses i garrofes, però la seua economia també s'ha recolzat en l'extracció de sal. Després va arribar el turisme. Els primers turistes d'estiueig van arribar a Calp a principis dels anys 40. Però fou a partir dels anys 60 del segle XX quan Calp basa la seua economia en el sector serveis. El turisme ha transformat el seu urbanisme i en gran manera la pròpia població. En l'actualitat, Calp compta amb una població de al vora 25.000 habitants, que es quadriplica en l'època estival.